La importància d’aquest pingüí rau en la forma del seu cos: més alt i prim (1,25 m, uns 30 cm més alt que l’actual pingüí emperador) i el bec i les aletes també són més allargades (si es reconstruís el pingüí extrapolant la mida de les aletes el resultat final seria un pingüí de 1,80 m), però els peus i les cames són tan rabassudes com les dels pingüins actuals.

Aquesta forma més allargada juntament amb les aletes facilitarien la seva immersió, d’aquí el seu nom Kairuku que en maorí vol dir “bussejador que torna amb menjar”.

Segons els investigadors que varen fer pública aquesta troballa al Journal of Vertebrate Paleontology, es tracta del pingüí més alt de les cinc espècies conegudes que vivien a Nova Zelanda durant l’Oligocè.

Si seguiu aquest link veureu una imatge creada per científics de la Universitat de Otago del pingüí kairuku on es veu ben clar que la seva forma corporal es ben diferent a la de tots els pingüins actuals coneguts.

Font de l’article: Newsroom of the NCSU (North Carolina State University)

Nom comú:

Període de floració (aproximat): Del febrer a l’abril.

Descripció: Arbust arborescent de 5 m d’alçada i 4 m d’amplada, aproximadament. De fulla persistent, amb estípules primparades de 4-10 cm de llargària, amb 3 nervis que surten de la base lleugerament cordiforme; marge serrat-fistonat, feix verd fosc, una mica puberolent, revers més pàl·lid i tomentós. Inflorescència raïmosa on les flors es disposen assentades sobre l’eix, de fins 15 cm. de llargària. Flor de color blau a blau grisenc. Llargària del fruit d’uns 8 mm, trilobat, amb valves una mica crestades.

Curiositats: El gènere Ceanothus inclou 55 espècies d’arbustos i petits arbres. Según el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, el ceanoto és una planta ramnàcia americana i oceànica. En destaca com a espècie més important, la vulgarment coneguda com a te de Jersey, que es fa servir pels indis americans contra la disenteria i la sífilis.

Cultiu al Jardí Botànic: Presenta certes dificultats el seu cultiu a causa de la tipologia del terreny. És una planta delicada per ser sensible als fongs del sòl (Phytophtora, en el cas del Jardí). No s’ha de regar a l’estiu si el terreny és argilós i les temperatures massa elevades. En aquests casos és preferible regar amb molta precaució a primeríssima hora del matí si la planta pateix d’estrés hídric. Els ceanots presenten símptomes de clorosi si el terreny és calcari. Són molt resistents a la sequera. No toleren l’embassament ni temperatures inferiors a -7º C.

Todos los animales muestran, dentro del rango típico de cada especie, variaciones individuales de comportamiento. En todos los grupos, desde arañas a gorilas, pasando por pulpos y, por supuesto, incluyendo a al ser humano, podemos encontrar individuos que sean, por ejemplo, más nerviosos, activos, curiosos o agresivos que otros. Y nadie que viva con mascotas en casa podría poner en duda esta afirmación.

La gata de mi hermana es un buen ejemplo, sin ir más lejos. Esa pequeña bola de pelo de ojos tiernos es un torbellino de destrucción que arrasa todo lo que encuentra a su paso, sin detenerse siquiera un instante a observar sus logros. En cambio, Sócrates,  el gatazo del bar de la esquina, sólo se levanta de su rincón si se le ofrecen los más exquisitos bocados. Y a veces ni así. Estas diferencias del comportamiento son constantes incluso en diferentes situaciones. Por ejemplo, viajando en coche.  Mientras Mía, la pequeña felina, se desgañitará maullando durante todo el trayecto (de ahí su onomatopéyico nombre),  Sócrates, probablemente, no tardará en dormirse, aprovechando el suave vaivén. Y, aunque pueden atenuarse con la edad, estos temperamentos individuales probablemente no cambiarán en mucho tiempo.

El conjunto de estas diferencias del comportamiento individual, constantes en el tiempo y/o en distintas situaciones, es lo que conocemos como personalidad.

Para que la personalidad resulte más fácil de estudiar, los científicos la dividen en “ejes”. Por ejemplo, los dos gatos de los que hablábamos un poco más arriba están en los extremos opuestos del eje de actividad. Otro eje podría ser, por ejemplo, la exploración, es decir, el modo en que un individuo examina su entorno. Así, hay animales que exploran rápida y someramente, mientras que otros lo hacen de modo más lento, pero exhaustivo.

En algunas especies, estos ejes de la personalidad pueden ir ligados en cierta manera formando un “síndrome comportamental”. En algunas aves, por ejemplo, los individuos que exploran más rápido suelen ser más atrevidos, agresivos y dominantes.

Cuando la personalidad determina la propia supervivencia

Al igual que entre humanos, para el resto de los animales la personalidad también juega un importante papel en muchos aspectos de sus procesos vitales. Por ejemplo, hay gorriones tan atrevidos que se han acostumbrado a entrar en los bares para picotear restos de comida en las mesas de los clientes. Un gorrión así de valiente probablemente pasará menos hambre que el resto de sus compañeros más tímidos. Sin embargo, está corriendo potencialmente más riesgos que ellos. Por ejemplo, si un día entrase en el bar de Sócrates (y éste decidiera levantarse, claro está), su personalidad le habría colocado en una situación delicada. Como vemos, este eje de la personalidad (Atrevimiento-Timidez) puede llegar a determinar la propia supervivencia. Esto implica que, en una situación en la que haya pocos recursos, pero tampoco muchos predadores, los individuos “valientes” tienen cierta ventaja. En esta situación los individuos valientes se reproducirían más. Como la personalidad, en gran parte, tiene una componente hereditaria,  la proporción valientes/tímidos podría llegar a cambiar. Por el contrario, si los predadores aumentasen, la ventaja podría desaparecer o, incluso, invertirse, con el consiguiente cambio en la población. Los extremos del eje de la exploración también confieren al individuo diferentes ventajas y limitaciones: Los exploradores “rápidos” son buenos encontrando fuentes de alimento que les sean familiares, pero son bastante rutinarios y no se adaptan bien a los cambios. En cambio, los exploradores “lentos” son más flexibles y más capacitados para adaptarse a nuevas fuentes de alimento. Incluso, al ser más detallistas, aprenden más rápido a distinguir presas aposemáticas (aquellas con coloraciones llamativas, tóxicas o de mal sabor).

Salamandra comú. Un ejemplo muy cercano de aposematismo en anfibios.Foto: Bernardo Aleppo

Dependiendo de nuestra propia personalidad, todos tenemos preferencias con respecto a la personalidad de nuestros potenciales compañeros sociales o parejas. Esto no es distinto para otros animales, máxime cuando la personalidad puede tener, como hemos visto, una importante influencia en la supervivencia. Por ejemplo, un herrerillo podría preferir como compañero social a un explorador lento, para que le ayudara a reconocer presas aposemáticas,  o una hembra de carbonero podría preferir como pareja a un macho más agresivo, que probablemente sería dominante y le permitiría disfrutar de un mayor territorio y acceso a más recursos…

¿No sería práctico, entonces, poder conocer a priori la personalidad de un individuo? Así podríamos decidir si escogerlo o no como pareja o compañero social.  De hecho, entre humanos lo hacemos, aunque a veces sea sin darnos cuenta. Nos fijamos en sutiles pistas del comportamiento, como la forma de dar la mano, de sostener la mirada, o el tono de voz…

¿Y cómo lo pueden hacer las aves?

Sabemos que el plumaje de un ave puede reflejar cualidades del individuo tales como su salud, su resistencia a los parásitos, su grado de dominancia o, incluso, su habilidad para encontrar alimento. ¿Sería posible también que las aves pudieran informar sobre su personalidad a través del plumaje? Para responder a esta pregunta, en el Laboratori de Natura del Museu de Ciències Naturals de Barcelona realizamos un experimento con machos de lúgano (Carduelis spinus).

Detalle del "babero" negro de un macho de Carduelis spinus. Foto: @museuciencies

Estas pequeñas aves tienen un babero negro bajo el pico, que sabemos que funciona como la insignia o galón de un militar, indicando el rango de ese individuo dentro del grupo social. Los lúganos con baberos más grandes son dominantes sobre sus compañeros y, a menudo, son los que inician agresiones cuando compiten por comida u otros recursos. Dado que, en algunas especies, los individuos agresivos suelen ser también exploradores rápidos, propusimos la hipótesis de que individuos de manchas más grandes probablemente se comportarían también como exploradores rápidos.

Para probar esta hipótesis realizamos un experimento en el que cada macho era introducido en una jaula junto a un objeto novedoso.  Midiendo el tiempo que tardaba cada individuo en acercarse a “investigar” podíamos distinguir a individuos cautos de aquellos más “exploradores”. Al analizar este tiempo en relación a distintos caracteres físicos (edad, longitud del tarso, peso, tamaño de la banda amarilla alar, y el área del babero negro) pudimos constatar que la tendencia a acercarse al objeto nuevo dependía únicamente del área del babero negro, es decir, que  individuos de áreas mayores mostraban mayor tendencia a explorar, independientemente de su edad, tamaño, peso, o de otros caracteres del plumaje.

Estos resultados confirman la idea de que este tipo de señales del plumaje pueden servir de fuente de información sobre la personalidad del individuo y, probablemente, tienen una importante función en procesos de selección social y sexual.

Articles científics :

• Mateos-González, F. , Quesada, J. & Senar, J. C. 2011. Sexy birds are superior at solving a foraging problem. Biol. Lett. Published online. (doi:10.1098/rsbl.2011.0163)
• Article de la Revista Nature:  Research Highlights, 14 April, vol 472, Nature, 139

Marbre(1)  m.
MIN./ SED.
Roca susceptible de prendre un bon polit, que hom empra en la construcció i com a pedra ornamental; per. ex., el granit.
Nota: En aquest sentit, el terme no té cap significat petrogràfic precís.

Marbre(2)  m.
R. METAM.
Roca metamòrfica derivada de calcàries, per metamorfisme de contacte o general (veure definició completa en el diccionari).

Aleshores molt probablement aquells qui tinguin pedra natural al taulell de la cuina no tindran pas marbre(2). El motiu? El marbre és una roca que es deteriora bastant fàcilment en contacte amb els àcids. La conseqüència lògica d’aquesta propietat és que es tendeixi a col·locar roques més resistents, com els granits o gneis, per assegurar-se una llarga durabilitat.

L’ús decoratiu de roques per part de la humanitat comença a la prehistòria. Des de l’època dels antics grecs i romans s’utilitzaven granits i marbres com a pedra ornamental. A partir d’aquell moment, aquest ús amb finalitats ornamentals de la roca va anar guanyant importància fins a dia d’avui, en què la indústria de la roca ornamental genera molts llocs de treball a tot el món.

Un marbre(2) amb molt renom és el marbre de Carrara, extret als Alps Apuans de la Toscana, Itàlia. Les canteres d’aquesta roca es van obrir el segle I a.C. pels romans i, tot i tenir alts i baixos en la seva activitat, es continua l’extracció fins a dia d’avui. Aquest marbre es caracteritza per tenir poca porositat, gran resistència i per la seva puresa i efecte òptic. Com a curiositat dir que l’estàtua David de Miquel Àngel està esculpida en aquest marbre.

Bibliografia recomanada

Price, M.T. (2008) Rocas ornamentales. Ed. Blume. 288p.

Us adjuntem tot seguit el link de la notícia publicada el dia 7 de desembre a la pàgina web de Ciències Naturals del Museu de Granollers per si en voleu conèixer més detalls així com la referència bibliogràfica complerta de l’article a qué fem referència:

Stefanescu, C., Askew, R. R., Corbera, J. & Shaw, M. R., 2012. Parasitism and migration in southern Palaearctic populations of the painted lady butterfly, Vanessa cardui. European Journal of Entomology, 109: 85-94.

Aquest volum inclou treballs originals d’investigació, revisions i comentaris sobre biologia de la conservació, estudis de sistemàtica, etologia, …, i també les actes del cinquè Simposi Internacional del Mussol Comú que es va celebrar a Vic el 4-6 de febrer de 2011.

Per consultar l’índex d’aquest volum i veure els PDFs dels seus articles també podeu seguir l’enllaç a la nova pàgina web de les publicacions cinetífiques del museu.

Dades climàtiques registrades els darrers dies al Jardí Botànic

Com en d’altres punts elevats de Barcelona el Jardí ha registrat temperatures de fins a -3 º C.

Pels propers dies esperem que el temps ennuvolat vagi acompanyat també d’aigua.

]]> http://www.blogmuseuciencies.org/2012/02/tenim-fred-per-uns-dies-mes/feed/ 0 http://www.blogmuseuciencies.org/2012/02/ginestell/ http://www.blogmuseuciencies.org/2012/02/ginestell/#comments Fri, 03 Feb 2012 11:03:20 +0000 Cristi http://www.blogmuseuciencies.org/?p=1842 ]]> Nom comú: Ginestell

Nom científic: Sarothamnus arboreus (Desf.) Webb ssp. catalaunicus (Webb)

Família: Papilionàcies

Distribució: Endemisme ibero-maurità. A la península ibèrica el trobem a Andalusia (entre Màlaga i Almeria) i a Catalunya (entre l’Empordà i les comarques litorals de Barcelona). Al nord d’Àfrica viu quasi a tota l’àrea mediterrània no estèpica del Marroc; arribant pel Sud fins al Anti-Atlas occidental i les muntanyes d’Ifni. Per l’est, a Argèlia, apareix a la major part de l’Atlas Tellià occidental i central.

Hàbitat: Al nord d’Àfrica es troba en boscos, matolls i rocalles fins els 1.800 m, sobre sòls silicis o poc calcificats, en ambients d’humit a subhumit, i fins i tot semiàrid en racons ombrívols i humits. A la península ibèrica la trobem a matolls i clarianes de catanyers, suredes o alzinars, sobre esquistos, granits o calcaris entre els 30 i els 1.100 m. d’alçada.

Període de floració (aproximat): Des de febrer fins al maig.

Descripció: Arbust 1,5-2(3) m, amb tiges glabrescents o serícees, poc o molt foliosos durant l’antesi. Branques amb 8 costelles. Fulles amb pecíol 5-19 mm. i folíols (4)6-15 x (2)4-8 mm. Estandard 15-120 x 18-20 mm, escotat a l’àpex, obtús, truncat o auriculat a la base; ales 18-21 x 9,5-10 m; quilla 15-20 x 10-11 mm. Ovari glabre o amb cares glabres i ciliat en el marge inferior o en ambdós marges; estil glabre. Fruit 22-44 x 4-10 mm, llis, glabre o amb alguns pèls marginals. Llavors entorn a 4 x 2,5 mm; estrofiol 0,7 x 1,2-1,4 mm.

Curiositats: A l’estiu els fruits (llegums linear-oblongues molt comprimides) s’obren amb molta força i expulsen les llavors a distància. El soroll que provoca aquest fenomen és similar al crepitar del foc. Qui no ho sap pot arribar a pensar que alguna cosa està cremant.

Cultiu al Jardí Botànic: Aquesta espècie aguanta bé la sequera encara que es trobi en zones humides. Rústica, tolera bé les gelades. Prefereix l’exposició solar directa. Al Jardí el seu cultiu no presenta problemes, excepte per la tipologia del terreny i alguna invasió primaveral de pugó.

‘L’enigma de l’ordinador’, pretén precisament repassar la història de l’ordinador, des de la gènesi que foren els instruments de càlcul com l’àbac, l’astrolabi a les màquines mecàniques de calcular fins a l’eclosió tecnològica actual.

Els primers ordinadors es van construir durant la guerra mundial i comercialment es van implantar als anys seixanta, els vuitanta van aparèixer els PC , els noranta es van connectar a internet i als darrers anys els portem a la butxaca en forma
d’smartphone. En aquests cinquanta anys la seva capacitat de càlcul s’ha multiplicat per 10.000 milions.

Els comissaris de l’exposició han estat , Joan Munt, Joan Tubau i Jordi Vallès, enginyers
industrials que han realitzat treballs de recerca i guió. El projecte ‘L’enigma de l’ordinador’
consta de dues parts: l’exposició que està dividida en deu àmbits i en la qual hi ha nombrosos interactius i audiovisuals, i la plataforma web que dóna accés a l’exposició 2.0.
Empreses com IBM, l’antiga Telesincro, Endesa, Nestlé o Renfe, entre moltes altres han cedit documentació, informació i material fotogràfic per a l’exposició. Schneider Electric, ha
dissenyat i instal·lat, especialment per a aquesta mostra, un element interactiu robotitzat únic en els museus de Catalunya.

Més informació: web mNACTEC