Un estudi amb la mallerenga carbonera (<i>Parus major</i>) recentment publicat a la revista Journal of Ethology, en la qual hi participen investigadors del Museu, revela que els individus que viuen en el medi urbà han evolucionat per tenir més capacitat d`’exploració i mostrar menys temor a les coses noves que no pas els companys de la mateixa espècie que s’han quedat en el medi natural.
És molt diferent el comportament dels habitants de l’àmbit rural del que tenen els que viuen a les ciutats? En el cas dels ocells, sembla que sí. Els que viuen en ciutats són més agosarats i valents a l’hora d’explorar i els fan menys por les novetats. Ho han demostrat investigadors del grup d’Ecologia Evolutiva i de la Conducta del Museu, amb la col·laboració de col·legues d’altres centres i universitats.
La meitat de la població mundial ja viu en ciutats i aquest percentatge s’incrementa amb rapidesa. Això significa més urbanització del territori. I s’ha dit sovint que això perjudica les espècies que viuen en el medi natural, que veuen cada cop més restringit i degradat el seu hàbitat. Però també s’ha vist que molts individus s’adapten al medi urbà, fins al punt que dins la mateixa espècie acaben tenint trets diferents als dels seus companys que segueixen vivint en entorns no urbanitzats.
S’han fet diversos estudis per esbrinar si el medi on viuen certs ocells afecta la seva personalitat. El comportament relacionat amb l’exploració del territori, la precaució i la neofòbia –temor a les coses noves- té, segons han observat els ornitòlegs, un fort component hereditari. Però estudis diferents mostren resultats contradictoris o no prou clars i no permetien afirmar si els individus que viuen en hàbitats urbans són més agosarats o menys neòfobs.
Joan Carles Senar i Sepand Riyahi, del grup d’Ecologia Evolutiva i de la Conducta del Museu de Ciències Naturals de Barcelona , junt amb Mats Björklund, de la Universitat d’Uppsala (Suècia), i Fernando Mateos-González, de la Universitat de Texas (EUA) i de l’Institut Max Planck de Constança (Alemanya), van decidir analitzar aquests comportaments amb la mallerenga carbonera (Parus major). Es tracta d’un ocell d’uns 14 centímetres de mida que té sobre el pit groc una banda negra, com si portés corbata.
Els investigadors van capturar 130 mallerengues en tres hàbitats diferents. Més de la meitat provenien de l’àrea de Can Catà, al Parc Natural de Collserola, una zona boscosa dominada per roures i alzines en el fons de la vall i per pins a les parts elevades. Els 74 ocells capturats aquí formaven la població rural. Al Parc de la Ciutadella se’n varen capturar 21. Són els “urbanites”. I, finalment, n’hi havia 35 que provenien dels Jardins de Can Sentmenat, al costat del Desert de Sarrià. Aquesta zona és parcialment boscosa, però també té diversos edificis en el seu interior i als voltants. Seria una àrea periurbana.
Als ocells se’ls va col·locar en uns espais on tenien l’aigua que volguessin i cacauets per menjar. També se’ls subministraven, a través d’una menjadora, cucs com a complement alimentari. Se’ls va sotmetre a dues proves de comportament. Un dia es va introduir a la menjadora un bolígraf llanterna. Això servia per mesurar l’atreviment o la neofòbia dels individus, segons el temps que triguessin a acostar-se per obtenir l’aliment. Una segona prova va consistir en obrir-los la porta del seu habitacle perquè poguessin passar a una altra cambra on hi havia cinc arbres artificials. El seu comportament revelava la seva tendència a explorar un nou entorn.
Com es podia suposar –i assenyalava la hipòtesi dels investigadors-, els ocells de l’àrea urbana i de la periurbana eren més proclius a explorar l’entorn i també s’acostaven abans a l’objecte nou. També se’ls va prendre sang per estudiar diferències genètiques. Es va veure que els ocells urbans mostraven en un gen determinat (DRD4), relacionat amb el comportament, menys proporció d’una variant que, en estudis anteriors, s’havia associat a comportament més tendent a l’exploració. Per tant, en el cas de la genètica els resultats semblen contradictoris.
Els resultats certifiquen que la urbanització és un element de pressió que porta a seleccionar individus més donats a explorar, més agosarats i que s’espanten menys davant de nous objectes. El medi rural sol ser més estable i, per tant, aquestes qualitats no són tan necessàries. En tot cas, aquest estudi revela que la pressió selectiva que provoca la ciutat també facilita un experiment natural sobre l’evolució d’algunes espècies. Permet veure com, sotmesos a situacions diferents, cada població evoluciona per adaptar-se al nou medi.