La imatge és ben usual: una plaça plena de coloms i una o més persones llençant-los trossets de pa o veces. Ha donat peu a fotos molt típiques de la Plaça Catalunya de Barcelona, per exemple. Però precisament quatre investigadors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i de l’Agència de Salut Pública de Barcelona acaben de publicar un article on alerten del perjudici que donar menjar causa a la ciutat i els seus habitants, però també als coloms.
L’article tenia com objectiu avaluar l’impacte de les campanyes d’informació per reduir aquest hàbit de donar menjar als coloms i, finalment, en les poblacions d’aquests ocells. En el seu article, els investigadors constaten, en primer lloc, que la presència dels coloms salvatges (Columbia livia) es va incrementar molt a diverses ciutats europees i nord-americanes durant la segona meitat del segle XX. I que això ha provocat greus problemes, com ara deteriorament de l’arquitectura urbana i transmissió de malalties infeccioses. Aquests danys són proporcionals al nombre de coloms i, per tant, aquestes poblacions s’han de reduir.
Dels diversos mètodes utilitzats per fer disminuir les poblacions de coloms, els més efectiu i d’efectes més duradors, segons diverses experiències, sembla ser reduir l’accés al menjar. El mètode es va provar amb èxit a la ciutat suïssa de Basilea als anys 80 i a Venècia en èpoques més recents.
Barcelona, una ciutat amb alta densitat de població… de coloms
Però els científics es preguntaven si això funcionaria també a Barcelona. A Basilea hi havia un densitat de 840 coloms per quilòmetre quadrat. A Barcelona, en el moment de l’estudi, era de 4.242 coloms per quilòmetre quadrat. Cinc vegades més! Les dues ciutats també es diferencien en els moviments dels coloms entre diverses àrees, cosa que pot fer variar el nombre d’aquests ocells en algunes zones, però augmentar-lo en d’altres.
Per esbrinar-ho, els científics varen plantejar una prova, que es va dur a terme el 2009.Van delimitar, en primer lloc, unes zones on dur a terme campanyes informatives per reduir l’acte de donar menjar als coloms. Van triar quatre barris del districte de Sant Andreu i dos d’Horta-Guinardó –a la part est de la ciutat. Una zona del districte de Nou Barris va servir de control. Per fer un seguiment de l’impacte de l’experiència, van dividir aquestes zones en quadrats de 250 metres de costat. En total hi havia 44 quadrats on dur a terme l’assaig i 12 que servirien de control.
Durant poc més d’un any –de l’1 de febrer del 2009 al 22 de febrer del 2010- es va dur a terme una campanya informativa. Personal municipal va repartir fullets on s’explicava l’efecte negatiu de la presència de coloms i soferien explicacions addicionals. Sobretot, s’intentava incidir en persones que estaven donant menjar als coloms. Durant tot aquest període es van fer tres campanyes de captura de coloms.
Un cop analitzats tots els resultats es va constatar que en els barris on s’havia dut a terme l’experiment la quantitat de coloms havia disminuït un 40%, però a la zona de control no havia variat. Per ser exactes, aquesta disminució es va produir entre febrer i juny, però es va mantenir fins al febrer de l’any següent. Això significa que un cop reduïda la població, no es produïa una recuperació. A la zona de control tampoc es va produir cap augment.
Els autors atribueixen la davallada de la població a la disminució de la disponibilitat de menjar, que podria haver forçat alguns coloms a marxar a altres zones, però que també hauria reduït l’èxit reproductiu. En el moment de criar els polls, els pares haurien trobat menys menjar per alimentar-los.
Però també van observar un altre efecte: aplicant aquets mètode, la mitjana de la mida dels caps i de les longituds de les ales augmentava, mentre la massa corporal disminuïa. Tot i que hi pot haver diverses causes que hi hagin contribuït, els investigadors es decanten perquè la menor disponibilitat de menjar acaba afavorint individus més grans –que tindran avantatge per obtenir el menjar-, però també acaba provocant que, en general, les poblacions s’adaptin reduint el pes de cada ocell.
Entre 5 i 10 quilos d’excrements anuals per colom
Per Joan Carles Senar, investigador principal de l’estudi, “més de 15 anys d’estudi han permès arribar a la conclusió que la millor manera de controlar qualsevol espècie d’ocell és incidir en els factors clau, anomenats limitants, i això produeix uns resultats millors i més duradors a llarg termini”.
En el cas dels coloms, dos d’aquests factors eren l’edat dels edificis, ja que els més vells tenen més forats on hi poden fer niu, i la presència de gent gran, que sol ser la que els dóna de menjar. “Com que tapar els forats és car –assenyala Senar-, calia incidir en l’educació de la gent perquè no donés menjar als coloms”.
Per Senar, aquesta experiència també és una mostra més de com la cooperació entre l’Agència e Salut Pública de Barcelona i el Museu de Ciències Naturals ha permès solucionar problemes a la ciutat. Quant a la inversió que requereix una actuació així, Senar afirma que el benefici és clar: “Es calcula que cada colom produeix entre 5 i 10 quilos d’excrements corrosius cada any. En base a això s’ha estimat que els danys produïts per cada colom a l’àrea urbana costen uns 30 euros a l’any. Si multipliquem això pel nombre de coloms e Barcelona, que el 2006 superava el quart de milió, comprendrem fàcilment que és una inversió amb un gran benefici econòmic i en salut”.
Interessantíssim. Espero que gràcies a aquest estudi l’ajuntament prohibeixi i penalitzi donar de menjar al coloms.