Descrit un nou gènere de protozou d’uns 55-58 milions d’anys

Vicent Vicedo, conservador del departament de Paleontologia del Museu

Quan es parla de fòssils, sovint, a l’imaginari de la gent radiquen, en primer terme, imatges de grans organismes que visqueren en el passat dominant, amb la seva espectacularitat, els ecosistemes. El bombardeig mediàtic de troballes relacionades amb, per posar un dels exemples en els que tots estem pensant en aquest moment, grans vertebrats del passat, com els dinosaures, fa que es subestimi el valor científic i, per extensió, cultural dels organimes més petits, i encara més si són microscòpics i unicel·lulars. Un d’aquests grups d’organismes més exitosos a la història evolutiva del planeta són els protozous, i més concretament, els foraminífers. Malgrat ser tan “biològicament simples”, podien desenvolupar una closca mineralitzada extremadament complexa, amb diversos elements i compartiments, per això els podem trobar fossilitzats avui dia a les roques sedimentàries.

Aquesta complexitat que poden presentar les closques d’aquests diminuts organismes fa que, si no es disposa de suficient material i si no s’utilitzen les tècniques d’estudi adient, la descripció de moltes espècies no sigui acurada. Això pot derivar, en últims termes, en interpretacions errònies de les dades sobre èpoques passades que ens dóna el registre geològic, ja que els foraminífers són un dels grups biòtics més utilitzats com indicadors paleoambientals i com a fòssils guia (ajuden a datar sediments), entre altres usos.

Des del Departament de Paleontologia del Museu s’ha desenvolupat, en col·laboració amb el veterà especialista en foraminífers bentònics, el professor emèrit Josep Serra-Kiel de la Universitat de Barcelona, un estudi taxonòmic amb les restes fòssils d’un protozou que, tot i ser molt comú als sediments de l’època geològica del Paleocè (55-58 milions d’anys) de l’Orient Mitjà, romania en una incertesa taxonòmica que derivava en interpretacions filogenètiques confuses. És un exemple que il·lustra perfectament la problemàtica, abans esmentada, que pot ocasionar un incomplet coneixement morfològic. Els resultats han sortit publicats al volum d’octubre de la revista americana Journal of Foraminiferal Research.

El material estudiat prové de vàries localitats de la Península Aràbiga i regions veïnes (Oman, Iemen i Iran, col·lectades gràcies a la col·laboració d’investigadors de França). Es tracta de l’espècie de protozou Taberina daviesi Henson, 1950 que desenvolupava una closca complexa discoïdal de fins a 5 mm.

Structural models of Azzarolina daviesi (Henson, 1950). A Reconstruction of the basic chamber architecture. B View of eight successive chambers in oblique section. Not to scale. See Hottinger (2006) for definition of terms.
Structural models of Azzarolina daviesi (Henson, 1950). A Reconstruction of the basic chamber architecture. B View of eight successive chambers in oblique section. Not to scale. See Hottinger (2006) for definition of terms.

L’atribució genèrica d’aquesta espècie, dins de l’arbre taxonòmic clàssic, havia estat qüestionada per diversos autors en els últims temps, ja que a la descripció original hi constaven pocs espècimens figurats i l’arquitectura de la closca estava mal definida. Això va fer que erròniament s’atribuís al gènere Taberina Keijzer (1945) i es relacionés des d’un punt de vista morfològic amb l’espècie T. cubana Keijzer (1945) procedent de jaciments d’Amèrica. L’estudi ha permès esbrinar que aquesta espècie, en realitat, no pot ser atribuïda a cap gènere de foraminífer anteriorment definit, per tant, s’ha procedit a definir-ne un de nou, anomenant-lo Azzarolina (en honor a l’eminent geòleg Dr. Agusto Azzaroli). L’espècie, per tant, passa a anomenar-se Azzarolina daviesi. Aquest canvi en la nomenclatura porta associades altres consideracions, com és el fet d’augmentar la distància pel que fa a possibles relacions filogenètiques amb altres formes contemporànies i semblants del Carib, que és on es troben els vertaders representants del gènere Taberina, i descarta qualsevol tipus de relació evolutiva directa entre ambdues poblacions.

Vicedo, V. & Serra-Kiel, J. (2015). The new genus Azzarolina (Foraminifera): the false Taberina from the Paleocene of the Middle East. Journal of Foraminiferal Research, v. 45, n. 4, p. 369-377.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *