Un estudi taxonòmic permet trobar un gènere i dues espècies noves de foraminífers de fa 83-65 milions d’anys

Vicent Vicedo, Conservador de Paleontologia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Els foraminífers són un grup d’organismes protozous rizòpodes (unicel·lulars) que poden
desenvolupar una closca calcària. El modus de vida dels foraminífers pot ésser planctònic
(desenvolupen el cicle vital a la columna d’aigua, “surant”) o bentònic (associats a un substracte) i presenten una gran diversitat de morfologies. Un dels grups més fascinants dins d’aquest tipus d’organismes és el dels anomenats macroforaminífers. Aquests presenten un modus de vida bentònic i poden desenvolupar una closca mineralitzada de gran mida (fins a varis centímetres) i extremadament complexa.

Figura 1. Exemplars i model d’arquitectura d’una cambra del gènere Chubbinella Vicedo, Caus i Frijia, 2013.

Des del Departament de Paleontologia del Museu s’ha participat en un extens estudi taxonòmic d’un grup de foraminífers fòssils: els alveolinacis. Membres de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Potsdam (Alemanya) han participat també en aquest important treball.

Els representants més antics coneguts dels alveolinacis daten de l’Aptià (125-112 milions d’anys), un pis del Cretaci inferior, però encara és present alguna espècie d’aquest grup a l’actualitat, vivint en ambients tropicals càlids de l’Indo-Pacífic.

L’equip de micropaleontologia implicat en l’estudi ha revisat els representants fòssils que visqueren durant el Cretaci superior, trobats en el pisos Campanià-Maastrichtià, d’uns 83-65 milions d’anys aproximadament, a l’àrea del Carib. Durant aquest període de temps i en aquesta àrea, els alveolinacis mostraven una gran diversitat i abundància, fet que ha permès que es considerin actualment com un grup de foraminífers molt importants per a la datació de roques (biostratigrafia).

Els resultats de l’estudi, recentment publicats a la revista Journal of Systematic Palaeontology (una publicació del Natural History Museum), han permès precisar l’edat dels tàxons mitjançant una exhaustiva revisió taxonòmica (amb la reconstrucció de les arquitectures de les closques) i mitjançant l’aplicació d’una tècnica innovadora de datació absoluta: l’anàlisi d’isòtops d’estronci (Sr), element químic que està present a les closques dels bivalves trobats en associació. La revisió ha permès, a més a més, la definició d’un gènere i dues espècies noves.

Figura 2. Exemplars de la nova espècie Chubbina fourcadei Vicedo, Caus i Frijia, 2013.

En conjunt, s’han pogut distingir dues associacions d’alveolinacis d’edat ben diferenciada. Una d’elles, datada relativament, s’ha considerat d’edat Campanià superior-Maastrichtià inferior (70 milions d’anys aproximadament). L’altra, datada amb isòtops d’Sr, ha resultat tenir una edat Maastrichtià terminal (66 milions d’anys aproximadament), just per sota del conegut límit K-T (Cretaci-Terciari). Aquest últim episodi marca el límit entre l’era Mesozoica i la Cenozoica que, segons una de les hipòtesis més acceptades, va estar produït per l’impacte d’un meteorit que va provocar una extinció d’organismes en massa, entre ells els alveolinacis. Representats d’aquest grup tornaren a aparèixer més tard, ben avançat el Paleocè (primera època de l’era Cenozoica), amb morfologies semblants però estructures internes diferents (tàxons diferents).

Referència:
Vicedo, V., Caus, E. i Frijia, G., 2013. Late Cretaceous alveolinaceans (larger foraminifera) of the Caribbean paleobioprovince and their stratigraphic distribution. Journal of Systematic Palaeontology, 11(1): 1-25.
http://dx.doi.org/10.1080/14772019.2011.637517

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *