Ferberita

Joan Rosell ha compartit amb nosaltres aquesta informació al Facebook

La mina de Panasqueira és una de les explotacions mineres de wolframi més grans de tot el món. Es troba a la zona de Covilhã, a l’est de Coimbra (Portugal). La mina s’explota des de fa més de 100 anys i extreu menes de wolframi, estany i arsènic. Els minerals que hi trobem són: ferberita, fluorapatita, quars, cassiterita, marcassita, arsenopirita, com a més habituals; i com a localitat tipus: panasqueiraïta, thadeuïta.

Ferberita amb fluorapatita, moscovita, quars i siderita. Col·lecció Cervelló, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Núm. de catàleg 11.383. Foto: Joan Rosell.

A la fotografia podem veure uns cristalls tabulars de ferberita (wolframat de ferro) de color negre intens i molt brillants. Sobre aquest grup observem la presència d’uns cristalls prismàtics de contorn hexagonal i de tons verd groguencs de fluorapatita (fluorofosfat de calci) amb certa transparència, un d’ells sobre una cristall lenticular (com una llentia) de siderita. La matriu està entapissada de cristalls de moscovita amb siderita i quars. Aquest exemplar va pertànyer a la col·lecció Cervelló.

Llentia de siderita. Col·lecció Cervelló, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Núm. de catàleg 11.383. Foto: Joan Rosell.

La ferberita té la seva localitat tipus a una mina de la Sierra d’Almagrera, prop de Cuevas de Almanzora (Almería). No fa gaires anys encara es classificaven molts d’aquests exemplars com a “wolframita”, i en moltes col·leccions encara veiem aquest nom. En realitat la wolframita és ara un grup de minerals que inclou diferents wolframats i un tantalat.

També cal dir que l’element químic wolframi (W), també rep el nom de tungstè, i que s’ha utilitzat per fer filaments de bombetes, elèctrodes, aliatges especials, entre d’altres aplicacions. Però la seva aplicació principal és per sintetitzar carbur de wolframi, compost que es fa servir per eines de tall, per la seva gran duresa.

Respecte si hem d’anomenar l’element W (número atòmic 74) amb el nom de tungstè o wolframi, a la 15 ª Conferència de la IUPAC celebrada a Amsterdam el 1949, la Comissió de Nomenclatura de Química Inorgànica va adoptar oficialment el nom de wolframi (de l’alemany, wolfram o Wolfarth; traduït al llatí spuma lupi, o bava o escuma de llop) en lloc de tungstè (del Suec, tung pesat i Steng pedra, és a dir, pedra pesada), encara que de manera incomprensible, el nom de tungstè va ser restituït anys més tard (2004). Els químics espanyols i la Real Sociedad Española de Química aposten pel nom wolframi (wolfram en anglès), ja que els primers que el van aïllar van ser espanyols. El wolframi ha estat l’únic element químic aïllat en territori espanyol, pels germans, d’origen basc-francès, Juan José (1754-1796) i Fausto Delhuyar Lubice (1755-1833) al Real Seminario Patriótico de Bergara (Gipuzkoa), l’any 1783. Aquests químics van decidir que el nom del nou element fos wolframi i, habitualment, la IUPAC respecta el nom donat pels descobridors (1). Aquí comença la polèmica.

Col·lecció Cervelló, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Núm. de catàleg 11.383. Foto: Joan Rosell.

NOTES
1) http://www.ehu.es/reviberpol/pdf/JUN05/polo.pdf
2) Curto, C. Fabre, J., 2013.  The Panasqueira Mines: One Hundred Years of Fluorapatite. Dins “Apatite – The Great Pretender”. Mineral monographs Vol. 17. Lithographie, LLC. Denver. 128 p.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *