Loading ...
Cada primavera les aus migratòries de llarga distà ncia tornen a Europa des de les seves à rees d’hivernada del sud del Sà hara després d’haver creuat dos grans barreres geogrà fiques en rà pida successió, el desert del Sà hara i el mar Mediterrani. Es tracta d’un viatge molt exigent, sobretot en aquesta època de l’any en què les aus necessiten arribar a les seves à rees de cria tan aviat com sigui possible per establir els seus territoris i trobar parella.
Spring migration in the western Mediterranean and NW Africa: results from 16 years of the Piccole Isole project presenta les principals conclusions obtingudes per una xarxa d’estacions d’anellament que ha estat en funcionament entre 1992 i 2007 a Espanya i el Marroc. Aquesta xarxa ha proporcionat, per primera vegada, l’oportunitat d’estudiar al mateix temps la migració primaveral d’aus en tota la conca mediterrà nia: tant a les zones des d’on procedeixen els migrants (nord-oest d’Àfrica), com en les à rees on les aus paren mentre realitzen la travessia pel mar (illes de la Mediterrà nia) o quan segueixen rutes continentals menys exigents energèticament (costa d’Espanya).
El treball es basa fonamentalment en els resultats obtinguts per a un conjunt de 30 espècies, totes elles tractades à mpliament en els capÃtols especÃfics que formen el gruix d’aquesta monografia. Aquestes espècies inclouen 26 migradors transsaharians (tots excepte tres passeriformes), dues espècies que hivernen al nord del Sà hara (Tord comú i Pit-roig) i dos amb patrons migratoris mixtos (Tallarol de casquet i Mosquiter comú.
Els resultats presentats en aquesta monografia emfatitzen que cal tenir en compte les caracterÃstiques geogrà fiques i d’hà bitat especÃfiques de cada lloc a l’hora d’estudiar la condició fÃsica d’arribada i el comportament d’aturada i alimentació (stopover) dels ocells migradors. No obstant això, s’han observat alguns patrons generals molt evidents. El temps d’estada i el guany de pes són generalment més alts al nord-oest d’Àfrica, on els ocells poden recuperar una part significativa de les reserves energètiques perdudes al creuar el Sà hara. Un cop a Europa, els ocells que migren a través del continent, en general, es mouen mitjançant una combinació de vols curts i escales breus que els permeten mantenir en equilibri les seves reserves energètiques. En canvi, els que migren per les illes de l’oest de la Mediterrà nia estan exposats a vols sense escales molt més exigents energèticament i, excepte quan fan ús de les poques zones humides disponibles, tenen menys oportunitats per reposar energies.
Malgrat aquests problemes, entre els migradors de llarga distà ncia que passen per l’oest de la Mediterrà nia, una major proporció ho fa directament a través del mar a la primavera que a la tardor; d’aquesta manera seleccionen la ruta més curta, directa i rà pida.
Si voleu saber-ne més, aneu a la pà gina web de les publicacions del museu