Escarabat butllofer

Glòria Masó, conservadora d'artròpodes, MCNB Miquel Prieto, especialista amb Melòids, doc6

Berberomeloe majalis (Linnaeus, 1758), o Meloe majalis (nom antic) un dels coleòpters més grans d’Europa.

Berberomeloe majalis del Solsonés el 2 de juny de 2010 amb postura estratègica de defensa: fer-se el mort. © Jordi Agulló

A principis del mes de juny de l’any passat (2010, Any Internacional de la Biodiversitat Biològica), alguns dels tècnics del Museu vam participar en les 1es Jornades de Prospecció Biològica de Catalunya, concretament a la zona del Solsonès. Aquestes jornades varen coincidir amb l’esclat dels adults d’aquesta espècie (de finals d’abril a principis de juny) en aquesta zona. El seu aspecte tan rar i les seves dimensions (alguns exemplars poden superar els 7 cm de llargada) varen fer d’ells les estrelles de les jornades.

Característiques

Són insectes sense ales membranoses, no poden volar. Els èlitres són molt curts deixant gairebé tot l’abdomen al descobert. Aquest últim és molt allargat i voluminós, de color negre amb bandes transversals de color taronja viu o vermell intens; presenten doncs un dels patrons típics de colors d’advertiment. Quan es troba amenaçat pels seus depredadors (ocells i altres insectes) secreta unes gotes d’hemolimfa per les articulacions de les potes i altres parts del cos, amb una substància anomenada cantaridina, d’aspecte oliòs i molt tòxica.

Berberomeloe majalis
Exemplar de Berberomeloe majalis on s’aprecia la secreció de l’hemolimfa que conté cantaridina.

En contacte directe amb la pell, la cantaridina causa irritacions, erupcions i butllofes; ingerida per via oral causa irritacions a l’aparell gastrointestinal i a l’urinari, amb vòmits, diarrees i retencions d’orina. Les propietats vesicants de la cantaridina (d’ús molt estès en la farmàcia tradicional) han fet molt populars als meloids, coneguts en el seu conjunt amb una àmplia varietat de noms vulgars: cuques verinoses, escarabats butllofers, cantàrides / aceiteras, carralejas, boticarias / blister beetles,…

Hàbitat i ecologia

Es tracta d’una espècie xeròfila, pròpia d’arees seques, lligada preferentment a formacions vegetals mediterrànies i estepàries. També es pot trobar en ambients ruderals, prop de zones de cultiu o de boscos de coníferes o Quercus. L’espècie ha estat localitzada des del nivell del mar fins els 3.000 m d’altitud, a Sierra Nevada.

Distribució

Pel que fa a la seva distribució, només es troba al Nord-est d’Àfrica i a la Península Ibèrica (a més d’alguns territoris insulars, com l’illot d’Alboran), i se’n coneixen algunes poques cites del sud de França. És una espècie molt comuna als Països Catalans i també a Andalusia, entre d’altres zones de la Península ibèrica.

Cicle biològic

El cicle biològic de Berberomeloe majalis i dels meloids en general és molt complex. Passa per diferents formes larvals abans de popar i arribar a l’adult.

Berberomeloe majalis (Meloidae)-Jordi Agulló
Exemplar de Berberomeloe majalis del Solsonés captat el 2 de juny de 2010 en les Jornades de Prospecció Biològica a Catalunya. ©Jordi Agulló

La posta d’ous és molt nombrosa i la fan en forats al sòl, poc profunds. A principis d’estiu surten les primeres larves, d’aspecte semblant a un peixet de plata que son insectívores i s’alimenten principalment d’abelles. En algunes espècies  de meloids aquestes larves cerquen activament el nius d’abelles mentre que en d’altres pugen a les flors on esperen a l’espècie adequada d’abella per a agafar-s’hi i deixar-se transportar al niu. Un cop al niu la larva es menja una de les larves d’abella i ocupa la seva cel·la, alimentant-se amb el nèctar i pol·len subministrat pels seus hostes.

Després de diferents etapes, al llarg de les quals es produeixen canvis en la morfologia i activitat de la larva, aquesta es transformarà en la pupa que per fi donarà lloc a l’adult. Aquesta metamorfosi complicada amb vàries formes diferents de larva s’anomena hipermetamorfosi.

La col·lecció del Museu

Aquesta espècie de cos voluminós però tou presenta dificultats per a la seva conservació en una col·lecció: les franges de pigment vermell brillant que separen els diferents segments abdominals perden intensitat un cop l’exemplar es mort, i la forma del cos es va arrugant, perdent consistència. En la col·lecció del Museu, tenim exemplars conservats en sec i també en alcohol; aquesta segona manera de preservació és la més utilitzada en els darrers anys.

Exemplars de la col·lecció. ©Mireia Nel·lo
Els exemplars de l’espècie dipositats a la col·lecció, gairebé un centenar, estan tots registrats i documentats (actualment estem elaborant el catàleg de tots els Meloids ibèrics que esperem surti a la llum ben aviat (M. Prieto, M. García-París & G. Masó).

A l’exposició del Museu Blau, hi podeu trobar dos d’aquests exemplars en sec, un d’ells (83-5418 MZB) per mostrar l’exoesquelet d’un artròpode poc quitinitzat (“Sostenir-se l’esquelet”) i l’altre exemplar (83-5356 MZB) per mostrar l’estratègia de defensa per mitjà de la segregació de substàncies repel·lents (“Alimentació dels invertebrats”).

Junt a Berberomeloe majalis també es mostren altres espècies de meloids com la Lytta vesicatoria (2007-1273 MZB) coneguda amb el nom de “mosca d’Espanya” o “Spanish fly”,  exemplar molt característic d’un color verd metàlic.

Lytta-vesicatoria (Meloidae)-wikipedia-Stefanie Hamm
Lytta vesicatoria, espècie de meloideu amb més quantitat de cantaridina a la seva hemolinfa. © Stefanie Hamm/Wikipedia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *